dijous, 21 de gener del 2016

Ja en van cent, i ara toca reposar

102 - Nova Tàrrega, 21 de gener de 2016

Amb aquest duem cent articles publicats per l’ANC a Nova Tàrrega. Els dos primers signats personalment per “Manel F.”, i la resta ja com a col·lectiu, bé fos com a “Plataforma ANC”, “Grup promotor ANC” o, directament, com a “ANC - Tàrrega per la Independència”. El primer de tots va sortir la setmana de l’Onze de Setembre del 2011, quan encara no s’intuïa ni per casualitat el que acabaríem esdevenint, i es titulava «L'Assemblea Nacional Catalana, en construcció». Després d’aquell ja vam començar, a partir del gener de 2012, a anunciar la presentació de la territorial de Tàrrega, a l’Ateneu, el 5 de febrer següent. I així anar fent fins arribar al d’avui, que és el que fa cent.

En aquesta ocasió ens permetem la llicència de parlar de nosaltres. Sobretot perquè, de moment, sembla que el procés torna a estar ben encarat i no hi ha cap aspecte de l’actualitat política que reclami que hi posem una especial atenció des del punt de vista local de l’Assemblea.

Així, doncs, són quatre anys que portem donant la tabarra. Descomptant aquell article del setembre de 2011, és clar. Això surt a una mitjana de vint-i-cinc articles per any, que vol dir que, més o menys, hem estat publicant articles setmana sí, setmana no. Això, però, no és ben bé així, perquè duem onze mesos seguits en que, amb tres o quatre excepcions, hem anat traient escrit cada setmana.

Perquè expliquem tot això? Doncs per justificar una mica la voluntat de parar d’escriure durant una temporada i descansar una mica. Ens agradaria poder dir que no caldrà que tornem a dir la nostra fins d’aquí a divuit mesos, quan culmini el procés, però segur que el govern espanyol no ens ho permetrà i alguna en farà per tal de tornar-nos a “animar”. Bromes a banda: com més passos anem fent cap a l’objectiu final i més ens hi apropem, més durs seran els atacs que anirem rebent. Així que més ferms ens haurem de mantenir els ciutadans targarins i catalans en general, i més força haurem de demostrar.

Per tant, mentre no hi hagi novetats, tanquem la paradeta. Gràcies a tot l’equip de Nova Tàrrega per permetre’ns aquesta línia de comunicació amb els nostres conciutadans i, sobretot, gràcies a tots els lectors per la confiança que ens heu fet llegint-nos. Fins aviat!

dissabte, 9 de gener del 2016

Doncs no caldrà Sant Tornem-hi

101 - Nova Tàrrega, 14 de gener de 2016

Així acabàvem l’article de la setmana passada. «Sí d'aquí al dia 10 no surt alguna solució tant màgica com il·lògica, el 6 de març tornarem a tenir eleccions». Doncs s’ha fet la màgia i, com ja ha passat en altres moments d’aquest procés, al darrer moment s’ha fet el que calia per seguir endavant, cada cop amb més força. Sobre la lògica o no d’aquest acord potser ara no és el millor moment per entrar-hi a fons.

Diuen que un bon acord és aquell que no satisfà cap de les parts. És molt probable que aquest pacte in extremis no hagi satisfet plenament ni Junts pel Sí ni la CUP. En tot cas el que sí que indubtablement satisfà és la voluntat expressada de forma majoritària a les urnes el passat 27-S.

De vegades va bé escoltar que diuen els altres. Va bé per valorar en tot el seu abast la magnitud de l’acord assolit. Aquestes són algunes declaracions del mateix dissabte a la tarda, poc després de fer-se públic. Franco Rabell –CSqP– va dir que és una derrota lamentable de la CUP. García Albiol –PP– digué que és una gran victòria de la CUP. Deu ser que l’acord els fa mal. Deu ser que, al capdavall, deu ser un bon acord per tirar endavant amb el procés.

Un pas al costat és un pas endavant. Un president en funcions és un president permanent. Un expresident és un president que es fa a ell mateix. Se’n dirà que va posar el procés en marxa, el va sostenir contra els atacs, va ser processat per aquest procés i el va salvar quan ho necessitava sabent que, fent renúncia a allò formal, salvaguardava allò material i essencial. Es dirà que, arribat el moment de fer realitat el que es diu, hi ha qui ho fa i qui no. Que la prioritat retòrica es converteixi en realitat. Es dirà que va ser ell qui va saber posar el país per davant del seu partit i de la seva persona, entenent pel país, la gent que l'habita. Tota la gent.

No som nosaltres els autors de l’anterior paràgraf. Aquestes paraules són de Ramon Cotarelo –pensador madrileny que vam tenir el plaer de poder escoltar a Tàrrega en la conferència del passat 3 de setembre, organitzada per nosaltres–, publicades al seu blog Palinuro i també al diari digital mon.cat en un article titulat «Se’n va, però es queda». Cotarelo és una persona pròxima ideològicament a la CUP però que, lliure de militàncies polítiques i personals, no té cap dubte que aquesta aparent derrota a curt termini del president Mas esdevindrà victòria a llarg termini.

Celebrem, doncs, que tenim acord. Per formar govern i per seguir fent via cap a la República Catalana. Però com cada cop que superem un obstacle, un de més gran se’ns en presenta al davant. Ara comença el compte enrere definitiu. I aquí, novament, hi hem de ser tots, tots els independentistes, per fer el que calgui i treballar com el que més per dur a bon port la construcció del nou estat. L’estat espanyol, com és normal d’altra banda, reprendrà els seus atacs amb més força que mai i tothom haurà d’estar amatent per salvaguardar tant les nostres institucions com el procés en sí.

Que tinguem tots plegats un molt bon any. La setmana passada, en vista de les circumstàncies del moment, no era pertinent aquest desig. Avui sí. Així que us el fem avinent, amb l’esperança que el següent sigui encara millor que aquest que tot just encetem i que sigui el de la proclamació definitiva del nou estat català.

diumenge, 3 de gener del 2016

Perdó. Càgon la puta! Sant Tornem-hi

100 - Nova Tàrrega, 7 de gener de 2016

En primer lloc, demanar perdó. Com va fer el president de l'ANC la mateixa tarda de diumenge en donar-se a conèixer la decisió de la CUP, també des de Tàrrega per la Independència volem demanar perdó. Vam dir i repetir per activa i per passiva, ni que alguns ho fessin a contracor, que era el mateix votar uns que altres. Que aquestes eleccions eren plebiscitàries i que votar «Sí» era votar JxSí o CUP i votar «No» era votar per tots els altres. En vista, però, de com han anat les coses, resulta que no era ben bé el mateix. No la vam encertar i cal admetre que ens vam equivocar i per això ens disculpem.

En segon lloc, càgon la puta! O càgon l'os pedrer, la mare que els va parir, vatua l'olla o marededéu senyor... L'exabrupte que us surti de dir, cadascú amb la intensitat que cregui convenient. Cal dir clar, amb totes les lletres, el que pensem i no amagar ni dissimular el cabreig que la gran majoria d'independentistes sentim per la manera com haurà acabat tota la il·lusió que va generar el 27-S. Tenim per davant uns dies, no gaires, per expressar amb tota la mala llet que calgui la nostra ràbia. Però a continuació hem de mirar de positivitzar aquest sentiment. Val més repetir eleccions per mirar d'enfortir el procés que no pas haver aconseguit formar un govern que s'hauria trobat clarament en fals. I això ens porta a la tercera part del títol.

Sant Tornem-hi que no ha estat res. Amb tot l'emprenyament del món, cal mantenir el cap fred i aprendre. Dels errors però també dels encerts. Un dels grans encerts del 27-S va ser la unitat de gairebé tot l'espectre independentista en una candidatura transversal i unitària. Només hi faltava la CUP. Al primer paràgraf calia afegir-hi un matís. No tots els vots per altres partits equivalien a un «No». De fet vam reconèixer, ni que fos a posteriori, que als votants de CSqP o UDC (al cel sia) no se'ls podia comptar ni pel Sí ni pel No. Això és el que passarà ara, en part, amb la CUP.

Pels seus fets els coneixereu. Mai direm que els de la CUP no siguin independentistes, que ho són. Però sí que podem afirmar categòricament que no és la seva prioritat. No podrem dir que siguin espanyolistes, que no ho són, però sí que els hi han fet el joc. Avui, amb la seva decisió, han aconseguit fer enfadar molts independentistes i fer contents molts dependentistes. No oblidem, però, que qui riu últim riu més fort.

Ara no cal assenyalar culpables, però si responsables. Es diu que la CUP ha estat coherent, però això no és del tot cert. Durant la campanya van fer-se forts en dues afirmacions que han acabat esdevenint incompatibles. Han mantingut la coherència en una de les coses que van prometre: que no farien president Mas. Però no ho han fet amb la seva altra gran promesa: que no farien descarrilar el procés i serien els garants que els altres (referint-se a Mas) no l'aturarien. De fet no l'aturen, però és indiscutible que li han fet molt mal. En aquests tres mesos hem escoltat gent que ha admès haver-se equivocat votant la CUP. Cosa que no hem sentit dir als que van votar JxSí. Està clar que la CUP d'Anna Gabriel i companyia –Baños se l'ha vist sempre a remolc– no és la mateixa que la del David Fernàndez.

Tinguem clar, però, que la CUP no és l'enemic. Molts de nosaltres coneixem persones que hi pertanyen o en són simpatitzants. I no podem negar que siguin bona gent. Faltaria més! De forma individual la majoria de cupaires targarins segurament lamenten la decisió de no prioritzar el procés d'independència per davant d'altres aspectes. Però amb tota la simpatia que personalment puguem sentir per ells, no podem oblidar que, al capdavall, l'organització en el seu conjunt ha pres la decisió que ha pres. I per tant tots ells, de forma solidària, en són responsables.

Toca, doncs, repetir el plebiscit. Sí d'aquí al dia 10 no surt alguna solució tant màgica com il·lògica, el 6 de març tornarem a tenir eleccions. I com fins ara, la unitat serà imprescindible. No sabem fins a quin punt poden existir temptacions per part d'uns o altres de no repetir la coalició de JxSí. Però el cert és que sempre, sempre, la unió fa la força. I després de les eleccions, caldrà de nou sumar els vots de les dues formacions per saber quants independentistes tenim en aquest país. Però tots hi anirem amb la lliçó apresa. Els que creguin que la independència només pot anar lligada a un cert model de societat, que segueixin votant la CUP. No serà el que nosaltres recomanem, però. Nosaltres posem per davant de tot la independència i pensem que després ja decidirem quin model de societat volem majoritàriament.

Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer. Tenim dos mesos clavats per endavant fins a les properes eleccions. Cal tornar a posar-se les piles. Cal tornar a treballar. Més i millor del que ho vam fer pel 27-S. Cal que ens hi deixem la pell, si no volem que ens espellin.