dimarts, 20 d’octubre del 2015

A què jugueu?

91 - Nova Tàrrega, 22 d'octubre de 2015

Això és el que preguntaríem a CUP i JxSí: a què jugueu? Perquè sembla que juguin al gat i la rata. El cert és que des de l'ANC, amb més o menys encert, hem procurat mantenir una certa imparcialitat entre ambdues opcions. A veure si al final resultarà que ens haurem equivocat...

Durant la campanya demanàvem dues coses, que no es van aconseguir. Majoria absoluta per a JxSí i que el vots d'uns i altres superés el 50%. La segona servia per reforçar qualsevol decisió que es prengués per la via d'una declaració unilateral d'independència. La primera, simplement, per facilitar la governabilitat del procés. La CUP ja s'ha desentès des del primer moment de donar suport a la DUI en no haver aconseguit la majoria de vots. I amb les formes amb que planteja les negociacions per arribar a un pacte de governabilitat, no sembla que tinguin ganes que això acabi bé.

Sempre hem pensat que hi acabaria havent acord, però no qualsevol serveix. El cert és que la impressió que té molta gent és que la CUP ha adoptat una posició massa dogmàtica. Res a fer amb el president Mas pel mig. Ells, que sempre deien que s'aixecarien de les negociacions si s'utilitzava la premsa per fer pressió, resulta que són els que més han parlat les darreres setmanes per marcar les seves línies vermelles. I no se'n cansen de repetir que amb Artur Mas no hi ha res a fer.

Valdria la pena que la CUP no s'equivoqués. Si hem arribat on som és gràcies a la feina de molta gent, de tots els independentistes de fet. Uns treballat més activament i altres formant part de la majoria sorollosa que es manifesta i que vota. Però, igual que els manaments de la llei de déu es resumeixen en dos, també podríem resumir en dos els actors que ens han dut fins a l'escenari actual. El principal és l'ANC, que ha sabut aglutinar, fins ara, totes les tendències i ha pogut salvar de partidismes el procés. L'altre, que el president de la Generalitat s'ha posat al capdavant institucional d'aquest procés.

Es podran discutir les seves motivacions, però no els fets. Agradi més o menys, el paper del president de la Generalitat dirigint el procés des de la vessant política institucional ha estat determinant. És per això que derrocar-lo ha estat el principal objectiu de l'espanyolisme. Per la majoria de la població catalana, la independència és un objectiu per sí mateix. Per la CUP, el lema de tota la vida és Socialisme i Independència. I no els destrien. L'un ha d'anar amb l'altre. Si pel fet que la majoria no vol socialisme (els que han votat a JxSí), ens hem de quedar tots sense independència, la història els jutjarà. I és probable que no quedin ben parats.

A hores d'ara no es veu cap sortida fàcil. L'exdiputat de la CUP, Quim Arrufat, ja va dir que podien arribar a investir Mas si no els hi deixaven més remei, però que no era la millor manera de fer. I realment és cert: no és una bona manera. Però fa l'efecte que tothom té clar que els que no han sabut estar al seu lloc són ells, amb exigències sobre persones abans que sobre qüestions polítiques. Perquè no paren de dir que les persones no són importants, sinó els projectes. Però són ells els que veten persones concretes. On és la coherència?

És evident que des de Tàrrega per la Independència no estem contents. Els resultats del plebiscit no s'estan traduint en el que caldria: un acord clar per tirar endavant la independència. No direm que la culpa sigui d'una sola part, tot i que pel que hem argumentat fins ara tampoc creiem que s'hagi de repartir a parts iguals. El que compta, però, al final, són els resultats. I a hores d'ara encara no hem arribat al final de la negociació. Ves a saber si sabran trobar el punt d'acord necessari i les formes oportunes per a que tothom pugui sentir-se satisfet. Esperem que així sigui.

L'objectiu final és massa important com per no posar-se d'acord. Sempre hem dit que el nou país l'hem de construir entre tots: els independentistes però també els dependentistes. Cal dir ara el mateix del procés. L a independència l'hem de construir entre tots: els socialistes i els que no ho són. I cal que tots respectin el pes popular, mesurats en vots, que cadascuna de les opcions té.

L'acord és possible, segur que sí, per fer pinya entre tots. El castell que volem aixecar és molt gran i requereix de bases sòlides i d'un munt de gent a la pinya, al folre i a les manilles. Esperem que quan es publiqui l'article ja s'hagi assolit el pacte, o se n'estigui a punt. Ens ho mereixem, però, sobretot, no ens podem permetre cap altra opció.