Altres articles

El Món - 29/11/2016
Sí o sí
Ramón Cotarelo, politòleg i catedràtic de Ciències Polítiques de la UNED

"Que el 75 per cent dels catalans sigui partidari d'un referèndum és una prova empírica que el referèndum és la solució al problema"

Els líders de JxSí redueixen la disjuntiva clàssica del "sí o no" a la fatalitat de l'únic "sí". Cadascun al seu estil. Tardà va parlar en seu parlamentària de "referèndum "sí o sí" i amb posterioritat, l'expresident Mas ha parlat de "negociació sí o sí". En els dos casos parlen des de la convicció que les coses seran així, vulgui o no el govern espanyol.

Mas acostuma posar una nota de cautela i prudència. Recorda la necessitat de reunir més suports a la independència i ara, pel que sembla, tracta de tranquil·litzar l'empresariat, tot i reconèixer que és probable algun sobresalt el 2017. Hi haurà qui vegi en això una diferència notable, encara que coneguda, de contundència política, i assenyali el temor a un replantejament, o fins i tot un retrocés, en el procés independentista a canvi d'alguna etèria negociació. No obstant això, és obligat recordar que la força d'aquest procés rau en la seva unitat i transversalitat, aspectes imprescindibles en les circumstàncies actuals. És a dir, interclassista. No és molt encertat aplicar al procés independentista un esquema de lluita de classes en el sentit ampli.

Tenir fixada la data del RUI dóna solidesa al procés, però no obliga a considerar exempt tot el temps que hi ha fins a la seva possible realització. Aquest és el temps de les negociacions "sí o sí". No seria justificable rebutjar-les sense més. Ja el sol fet que l'Estat accepti negociar és un triomf.

Després es planteja el contingut i el resultat de les negociacions, començant per la necessitat de què l'Estat suspengui l'aplicació de les seves mesures repressives avui en marxa. No és creïble una negociació durant la qual l'Estat segueix reprimint l'activitat de les institucions catalanes. Al seu torn, també l'Estat plantejarà la simetria en l'abstenció, exigint que les institucions catalanes suspenguin la seva activitat durant la negociació. Aquesta és una mostra de la complexitat dels problemes que afecten les negociacions.

Mentre s'inicia la negociació "sí o sí", van fent-se passos que condicionen les actituds. Els comuns proposen constituir una comissió parlamentària per tractar la "qüestió catalana". No sembla, per descomptat, gran cosa, donada la composició del parlament espanyol. Com a iniciativa no molesta i apunta en una direcció correcta de convocar un òrgan en el qual puguin realitzar-se les negociacions del "sí o sí". El que passa és que no pot ser de rang de comissió parlamentària. Hauria d'apuntar més al tipus de Convenció del màxim nivell parlamentari i convocada específicament per a la negociació.

D'altra banda, l'ANC està articulant l'"Assemblea de càrrecs electes" (AECAT) perquè assumeixi els "poders catalans" en el cas que el govern central suspengués l'autonomia de Catalunya. Sembla bastant més eficaç que la comissió parlamentària sobre Catalunya. La AECAT és el germen d'una institució que vindrà a substituir a les institucions ordinàries catalanes, font de legitimitat política a Catalunya, en cas de suspensió de l'autonomia.

Però, perquè el govern suspengui l'autonomia de Catalunya, en el cas que pogués fer-ho, que no està clar, les institucions catalanes hauran d'haver donat algun motiu per a això, hauran d'haver adoptat alguna mesura que justifiqui la suspensió a ulls del govern. L'acte més evident d'aquest tipus és una DUI. Per aquesta declaració, el Parlament català declararia a Catalunya fora de l'àmbit d'aplicació de les lleis espanyoles i, per descomptat, hauria de donar trasllat d'això a la Cort Internacional de Justícia. A l'interior, però, la suspensió de l'autonomia no tindria efecte i l'Estat hauria de recórrer a alguna figura dels estats d'excepció.

Justament és davant d'aquesta perspectiva molt versemblant quan cobra tot el seu abast l'admonició de Mas: negociació "sí o sí". Ningú està interessat a crear-se més problemes dels que ja té. En el paquet de la negociació haurà d'entrar l'altre enunciat de referèndum "sí o sí".

Que el 75 per cent dels catalans sigui partidari d'un referèndum és una prova empírica que el referèndum és la solució al problema. Si la participació arribés al 75 per cent, o el sobrepassés, donaria àmplia legitimitat al resultat, sigui aquest el que sigui.



"I si ho fem fàcil?", 20/06/2016
El procés d’independència pas a pas: perquè un referèndum, com i quan
Pere Pugès, co-fundador de l'ANC

A finals d’abril de 2011, en el marc de la Conferència Nacional per l’Estat propi, es va aprovar una Declaració fundacional i el primer Full de ruta cap a la independència que tot just un any després, va servir per fundar l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Des de llavors, la mateixa Assemblea ha anat detallant els passos a fer en aquest full de ruta i es pot dir que els fulls de ruta de qualsevol altra organització independentista, i de la majoria de programes electorals, han derivat d’aquell full de ruta inicial.

Un procés d’independència ja és, per si mateix, un procés complex i difícil, i encara més en el context d’un estat democràtic de l’Europa occidental. Empesos per la força de la gent, en molt pocs anys hem fet un camí excepcional que ens ha situat on només els grans somiadors d’aquest país podien imaginar. Els errors comesos ens han portat a una situació de desorientació i desencís que cal reconduir de forma urgent i que han donat temps pel sorgiment i consolidació de terceres vies.

Avui, a Catalunya conviuen dues propostes diferents –dos camins- per arribar al mateix objectiu, el d’aconseguir un Estat al servei dels deus ciutadans, al servei de la gran majoria. Només l’entesa entre els dos blocs, l’independentista i el conjunt de forces que s’aplega entorn d’En comú podem, pot fer possible la construcció de la majoria social que impulsi i sustenti el gran canvi que la societat catalana reclama.

A partir d’aquesta constatació, sembla imprescindible que el bloc independentista replegui forces, sàpiga amb qui i què compta per tirar endavant i defineixi l’estratègia necessària per aconseguir l’objectiu comú de totes les forces que conformen aquest bloc: la constitució de la República Catalana com a estat independent.

Aquest treball és una síntesi del darrer capítol del llibre que estic acabant d’escriure i vol ser una primera aportació per ajudar a definir aquesta estratègia. Parteix de la premissa que per arribar a la independència nacional caldrà celebrar un referèndum d’autodeterminació, homologable per la comunitat internacional, que serveixi per expressar el dret a decidir que des de fa temps reclama la gran majoria de ciutadans de Catalunya.

Precisament perquè és en la necessitat de celebrar aquest referèndum on conflueixen els camins proposats pels dos blocs abans esmentats que aquest treball gira, principalment, entorn de tot el que fa referència a aquest referèndum. La metodologia escollida és la de fer les preguntes que es fa la majoria de gent sobre aquest tema i intentar donar-hi respostes entenedores. Comencem.

1.- Què ens cal per disposar d’un Estat independent? Doncs que així ho decideixin la majoria dels seus ciutadans i que la comunitat internacional el reconegui com a tal.

2.- Com se sap si la majoria dels ciutadans d’un país o d’una nació volen constituir un Estat independent? En situacions democràtiques i fins i tot en situacions de conflicte, cada cop més s’ha acabat fent un referèndum sobre la independència i sempre que el seu resultat ha estat majoritàriament favorable s’ha acabat produint una declaració d’independència i constituint el nou Estat. Generalment, en un termini relativament breu el nou Estat ha estat reconegut per la majoria dels altres estats.

3.- Per ser un estat independent, cal que ho reconeguin tots els estats del món? No, i encara hi ha països amb més de 20 anys de funcionament plenament independent que no han estat reconeguts per alguns altres països. Lògicament, el reconeixement no es produeix mai abans de la declaració d’independència i es va produint, posteriorment, de forma gradual, a mesura que el nou Estat comença a demostrar que sap funcionar en la nova situació i, sobretot, a partir que algunes de les grans potències el reconeix. A partir d’aquí, la situació esdevé irreversible i, fins ara, no se sap de cap nou Estat que refaci el camí i demani la reintegració en l’estat matriu.

4.- Aquest referèndum sempre s’ha celebrat abans de la Declaració d’independència? No, no sempre, però en contextos democràtics i sense situacions de conflicte armat, l’ordre normal ha estat que la Declaració d’independència és la primera conseqüència de la victòria del Sí a la independència en el referèndum. Per tant, el referèndum ha de ser el primer pas del que en deriven tots els altres.

5.- Quin és el millor camí en una situació com la que es viu entre Catalunya i Espanya? En tots els casos, la millor solució és la de l’acord entre les parts, ja que això representa accelerar el procés de secessió, perquè comporta la celebració d’un referèndum sobre la qüestió, l’acceptació dels resultats per ambdues bandes i, lògicament, l’inici de negociacions per procedir al repartiment pactat dels actius i passius compartits fins aquell moment. Gràcies als precedents existents, hi ha una convenció internacional que regula aquest procediment, al que les parts s’hi poden acollir si no acorden un procediment diferent.

6.- Què passa si no hi ha acord entre Catalunya i Espanya per celebrar un referèndum? Que si Catalunya manté la seva voluntat d’exercir el seu dret a decidir, ha de trobar el camí per celebrar un referèndum que serveixi per conèixer la voluntat majoritària dels seus ciutadans i, a partir d’aquí, per demanar el reconeixement internacional del nou Estat. Com que no hi ha un camí o via regulada per la comunitat internacional per convocar i celebrar aquest referèndum, Catalunya ha de definir la seva via pròpia –o full de ruta- i ha d’aconseguir un ampli consens social i polític per tirar endavant.

7.- A Catalunya, existeix una majoria social i política suficient per celebrar aquest referèndum? Si sembla de sentit comú que s’ha de produir un ampli consens interior sobre el full de ruta o passos que s’han de seguir i en quin ordre, avui podem afirmar que hi ha un ampli consens –entre el 75 i el 80%- sobre la necessitat de celebrar aquest referèndum però no hi ha el mateix consens sobre el camí que cal seguir per aconseguir-ho. Mentre la força política guanyadora en les eleccions espanyoles proposa una via -que coneixem com a tercera via- que passa per cercar l’acord amb l’Estat espanyol per poder fer el referèndum, algunes de les forces independentistes consideren que aquest pas ja està fet i superat, perquè ja es va intentar una vegada (abril 2014) amb resultat clarament negatiu i que és absurd tornar-ho a intentar.

8.- Quin és el camí proposat per les forces de la tercera via? És un missatge que té un recorregut ben senzill i fàcil d’entendre: hi ha un dret democràtic individual i col·lectiu que és el dret a decidir. Qualsevol sortida al repte plantejat des de Catalunya passa per exercir aquest dret. De moment, i fins que no es pugui exercir, les forces d’aquesta tercera via no entren en quina opció defensarien si es pogués exercir aquest dret. Aquí acaba el relat de les forces que avui conformen aquesta tercera via. Aquesta opció té molts adeptes, fonamentalment per raons emocionals, ja que una part important dels catalans d’avui tenen arrels en diferents regions d’Espanya i el contacte amb els seus llocs i famílies d’origen encara són ben vius i molts altres, catalans d’origen o vinguts d’arreu de fa moltes més generacions, temorosos de les repercussions d’una decisió no pactada, també prefereixen aquesta via. No són suficients per imposar-la, però sí que ho són per impedir que s’exerceixi la via unilateral, ja que en un nombre suficient es podrien afegir al presumible boicot de les forces unionistes. A una part dels votants d’aquesta tercera via els podria estar bé la independència si això no els representa cap ruptura emocional. Les pors a aquest tipus de ruptura i el discurs de les forces que actualment proposen aquesta via, els aboca a l’opció fàcil, almenys aparentment: el referèndum acordat.

9.- Què proposen les forces independentistes? A partir de la declaració del Parlament de Catalunya de 9 de novembre de 2015, proposen l’obertura d’un procés constituent que culmini amb la celebració d’un referèndum per aprovar la Constitució del nou Estat que, de retruc, representarà l’aprovació de la creació del nou Estat i portarà a la convocatòria d’eleccions constituents. Aquest procediment, original i genuí, comporta la desobediència gradual a les institucions de l’Estat espanyol i la desconnexió progressiva, generant una tensió contínua i creixent entre les dues realitats i legalitats.

10.- L’independentisme té la força suficient per mantenir aquest pols constant amb l’Estat espanyol? Si la força s’ha de mesurar amb suport expressat democràticament hem de convenir que no. La Consulta del 9N de 2014 va representar el major acte de desobediència que s’ha fet mai a un Estat, però sense arribar a una participació suficient i sense la voluntat explícita que aquella consulta fos considerada un referèndum vinculant i les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre, que l’independentisme va convocar perquè fossin considerades com un plebiscit a favor de la independència, varen oferir uns resultats que no poden ser considerats com a inqüestionables, ja que si bé la majoria absoluta de diputats són considerats com a independentistes, el nombre de vots rebuts per les dues forces independentistes no va superar el 50% dels vots emesos, tot i superar clarament els vots dels contraris a la independència. L’existència d’una força política que reclamava només el dret a decidir com a pas necessari i previ a decidir sobre el Sí o el No a la independència, va desvirtuar el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions (fet que també van negar les forces partidàries del No). A part de no poder argumentar amb solidesa que existeix una clara majoria de ciutadans favorables a la independència, tot i que ningú pot argumentar el contrari amb un mínim de rigor, el fet evident és que, avui, la sensació general i cada cop més estesa entre molts sectors independentistes, és que l’independentisme ha perdut part de la seva força.

11.- Quina és la situació política actual a Catalunya? Si el 27S/2015 va servir per constatar que el suport electoral a la opció independentista s’acosta als 2.000.000 de votants i que el conjunt de forces contràries té un suport situat entorn de 1.600.000 vots, les eleccions espanyoles del 20D/2015 –i la seva reedició del 26J/2016- mostren que el conjunt de l’independentisme té un suport explícit que no arriba a 1.200.000 votants, el conjunt dels contraris a la independència es queda prop de 1.500.000 votants i creix espectacularment la candidatura de la “tercera via”, que en tres mesos passa de poc més de 350.000 vots a les eleccions catalanes a poc més de 925.000 en les espanyoles. Aquest creixement de quasi 600.000 votants s’explica per la mobilització de votants diferents en els dos tipus d’eleccions –fenomen que es repeteix des de les primeres eleccions d’aquesta etapa democràtica, tot i que en aquest cas es redueix aquest efecte pel fet que s’iguala moltíssim l’índex de participació d’ambdues eleccions- i, sobretot, per la fuga de votants dels altres dos blocs –independentista i unionista- cap a la nova força que ocupa l’espai de la tercera via. Sense aprofundir més en l’anàlisi ja podem concloure que és cert que l’independentisme ha perdut força i ha estat gràcies, o per culpa, que una part dels seus votants ha donat suport al bloc de la tercera via, que tendeix a consolidar-se en la posició d’àrbitre de la situació política a Catalunya.

12.- A Catalunya, avui, hi ha un canvi de tendència? Sense entrar en el detall, podem dir que sí no hi és, almenys ho sembla. I la principal causa ha estat la manca d’unitat política de l’independentisme, que es va posar en evidència per primer cop de forma alarmant arran de la Consulta del 9N/2014, va arribar al seu punt de confrontació màxima en les dues conferències de finals de novembre i de primers de desembre del mateix any, en les que els seus actors –President Mas i el cap de l’oposició, Oriol Junqueras- van presentar dos fulls de ruta molt diferents que van refredar l’onada d’entusiasme creada en la Consulta, va mantenir-se en les eleccions municipals de maig de 2015, va semblar apaivagar-se en les eleccions del 27S i va tornar al punt àlgid durant la llarga etapa posterior a aquestes eleccions, tot i que semblava tancar-se amb la retirada del President Mas. Finalment, l’espectacle generat entorn del debat que va portar a la no aprovació dels pressupostos de la Generalitat i la sortida a la llum de les batalles internes de la CUP, han deixat en evidència no tant sols aquesta manca d’unitat, sinó una pugna sagnant per l’hegemonia política fent ús del partidisme més virulent i de l’estretor de mires més preocupant. Potser algú voldrà buscar fora les raons d’aquest canvi de tendència, però si no haguessin sorgit aquestes batalles tribals –que potser n’amaguen altres encara més miserables-, la independència seguiria sent el millor dels camins possibles per a la gran majoria de catalans.

13.- Què cal fer en aquesta nova situació? Com que la condició necessària per arribar a la independència és que la majoria dels ciutadans de Catalunya ho expressin de forma clara i democràtica, el primer pas és tornar a crear les condicions per configurar aquesta majoria. Entre moltes altres qüestions, tot el que ha passat en aquests darrers sis anys ha servit per situar el debat de la independència en el centre de la vida política catalana i, per tant, tots els actors d’aquest debat estan identificats, tenen el seu espai polític i el seu paper ben definit i sabem els suports aproximats que té cadascú i, especialment, la força de cada bloc.

14.- Quin és el llindar mínim que cal superar per poder considerar com a perfectament vàlid el resultat d’un referèndum? En el context geogràfic i polític en el que ens movem, a Catalunya, amb un cens actual de 5.500.000 de votants en números rodons, caldria superar el més àmpliament possible el 50% del cens total. Per tant, podríem xifrar el mínim de votants necessaris en 2.800.000. De totes maneres, aquesta quantitat podria ser considerada com a insuficient per la comunitat internacional en una situació de normalitat –referèndum acordat-. En canvi, en una situació de boicot, aquesta xifra podria ser suficient. No obstant, tots sabem que en una situació de normalitat, la participació seria molt més alta i podria acostar-se o superar el percentatge d’Escòcia (84,6%) i, en una situació de boicot per part de les forces unionistes i sense la participació decidida de les forces de la tercera via, la gran dificultat seria arribar a aquesta participació mínima de 2.800.000 votants. Pensem que el cens de Catalunya està situat entorn de 5.500.000 i que la màxima participació en unes eleccions que s’ha produït fins ara és lleugerament superior a 4.100.000 (75%). Amb una participació semblant a la escocesa, la participació superaria els 4.650.000 votants i per guanyar el referèndum es necessitarien més de 2.325.000 vots favorables.

15.- Com es configura una majoria social que asseguri la participació necessària? En primer lloc, sabent quins espais polítics poden sumar i quins no. I en segon lloc, sabent si aquestes sumes són suficients per poder demostrar numèricament que aquesta majoria existeix. Dels tres grans espais polítics existents a la Catalunya actual –independentisme, tercera via i unionisme- sembla evident que els que poden sumar més fàcilment són els dos primers, però la suma només es pot produir si hi ha voluntat per ambdues parts i la voluntat depèn, en gran part, que les dues parts hi guanyin. Aquesta suma podria superar el mínim de participació necessària -2.800.000 votants-. Si es produís l’altre suma –bloc unionista i de la tercera via, per molt difícil que sembli des d’un punt de vista ideològic i nacional, sembla tenir el llistó en els 2.500.000 de votants, insuficient per tenir la majoria incontestable, però suficient per impedir la formació de cap altre majoria alternativa.

16.- Si la majoria social i política pot construir-se amb la suma dels blocs independentistes i de la tercera via, quines condicions han de produir-se per fer-ho possible? Perquè hi hagi voluntat de sumar, totes les parts han de sortir-hi guanyant o, dit d’una altra manera, ningú suma per acabar-hi perdent. D’entrada, i fins que no se celebri el referèndum- o si es vol dir així, fins que no s’exerceixi el dret a decidir-, aquests dos blocs tenen un camí molt semblant per recórrer. De fet, pot ser coincident just fins el moment en que es convoqui aquest referèndum. Uns ja han dit que hi votarien que Sí i els altres encara no s’han definit, si bé molts dels seus membres han expressat la seva opinió personal, favorable a la independència uns i contraris els altres. Tots els integrants d’ambdós blocs es consideren progressistes i propugnen canvis socials, polítics i econòmics encara que amb intensitats diferents. Però existeix un mínim comú denominador, que seria el punt d’encontre i, per altra banda, pretendre construir un nou Estat des de una part de la societat i bandejar-ne l’altre, seria un error que ho impediria, encara que només sigui perquè la suma no arribaria als mínims necessaris.

17.- Hi ha altres sumes possibles per construir la majoria social i política necessària per a celebrar el referèndum? L’anàlisi del mapa polític actual i la correlació de forces existent des del 2012 (i també abans) ens diu que cap altre combinació entre les forces partidàries del referèndum assegura poder arribar al mínim de participants necessaris per superar el llistó mínim de la participació exigible des de la comunitat internacional. Es podria formar, per exemple, un bloc d’esquerres, que permetria treure la majoria suficient per formar govern i potser per tenir majoria al Parlament de Catalunya, però que resultaria clarament insuficient per assegurar els 2.800.000 votants necessaris per superar el 50% del cens electoral. Per tant, qualsevol suma amb garanties d’èxit (pel que fa a la participació) necessita la suma de la totalitat del bloc independentista i de la tercera via.

18.- Quines condicions s’haurien de complir per fer un referèndum i que guanyi el SÍ a la independència? Els dos tipus de referèndums no són incompatibles i sembla relativament fàcil trobar un punt d’entesa: proposar novament a l’Estat espanyol que es faci un referèndum pactat i, si aquesta proposta és rebutjada, preveure la redacció i aprovació d’una llei, per part del Parlament de Catalunya, que permeti la celebració del referèndum, deixant ben clar que encara que sigui suspesa pel Tribunal Constitucional, la Generalitat mantindrà la convocatòria i posarà tot el que calgui per celebrar-lo amb la màxima normalitat. Serà un veritable pols amb l’Estat espanyol que, tard o d’hora, s’haurà de produir si es vol arribar a la independència. Per guanyar-lo, cal que hi hagi una participació que superi tant com es pugui la barrera del 50% del cens electoral (2.800.000) i que hi voti favorablement més del 50% dels participants (més de 1.400.000). Queda clar que la segona condició sembla fàcil de superar, considerant que a la Consulta del 9N/2014 el doble Sí va rebre més de 1.800.000 vots i que la dificultat més gran serà la d’assegurar una participació suficient. I és aquí on cal que la majoria de votants del bloc de la tercera via –avui només representada per En comú podem- hi participin.

19.- El SÍ a la independència pot perdre aquest referèndum? En qualsevol dels escenaris de mínims -pel que fa a la participació- és altament improbable que es perdés. Si s’arriba a fer, és pràcticament segur de guanyar-lo. El problema, com hem dit, és aconseguir que hi hagi la participació suficient com per ser reconegut internacionalment. El bloc unionista pot acabar cridant a la participació només si veuen que es produeix l’acord entre els altres dos blocs i que la suma de votants pot superar clarament el 50% del cens electoral i acostar-se al 60%. Les projeccions de vot fetes per a un referèndum amb una participació molt alta (superior al 85%) acosten molt el suport d’ambdues opcions –SÍ/NO- i, per tant, l’unionisme només podria jugar dues cartes: la del boicot, amb l’esperança que una part important dels votants d’En comú podem el seguissin, o la màxima mobilització, que hauria d’acostar-se al 90% i suposar que la majoria dels que mai han votat ho fessin en contra de la independència. La dificultat de generar aquesta mobilització i, per tant, la possibilitat que el NO resultés guanyador, també explica l’actitud obstruccionista de l’Estat espanyol, governat històricament per forces clarament unionistes. Malgrat la supèrbia que els caracteritza, si estiguessin segurs que el NO guanyaria, el més probable és que ja l’haguéssim celebrat.

20.- Què més cal fer per poder celebrar el referèndum amb garanties d’èxit? El primer, i potser més important, és que l’independentisme aposti clarament i de forma unitària, per recuperar els llaços de col·laboració amb els representants del que hem anomenat bloc de la tercera via, avui representats per En comú podem de forma exclusiva. Aquesta col·laboració ha de traduir-se amb un acord en el que les dues parts hi guanyin, de manera que les forces independentistes es comprometin a donar suport a la iniciativa d’En comú podem de plantejar la celebració d’un referèndum acordat amb l’Estat espanyol a canvi d’assegurar que aquesta proposta es faci en l’inici de la nova legislatura –després del 26J o quan s’acabi produint- i que, si aquesta proposta és rebutjada, En Comú podem (a través de la seva marca al Parlament de Catalunya –Catalunya sí que es pot-) doni suport a la iniciativa -o fins i tot hi participi- de tramitar i aprovar una llei de referèndum que permeti la celebració del referèndum encara que s’hi oposi l’Estat espanyol.

21.- Es pot celebrar i pot ser creïble un referèndum convocat amb l’oposició de l’Estat espanyol? Que es pot celebrar ho vam demostrar amb la Consulta del 9N de 2014, que va representar l’acte de desobediència col·lectiva –institucional i social- més gran de la història de les democràcies europees. Perquè sigui creïble i, per tant, el seu resultat sigui validat per la comunitat internacional, cal que els ciutadans catalans coneguin detalladament les conseqüències que tindrà la seva celebració. Per tant, caldrà explicar clarament què representarà guanyar aquest referèndum o perdre’l. En el primer cas, caldrà anunciar al més aviat possible –potser quan es faci públic l’acord entre les diferents forces polítiques que decideixin tramitar i aprovar la llei que el faci possible- els passos que es donaran des de l’endemà de la proclamació de la victòria del Sí fins a la consolidació de la nova legalitat democràtica. I també caldrà explicar què representaria que guanyés el NO a la independència. Fer-ho públic representa un compromís del Parlament i del Govern davant la ciutadania i un desafiament a l’Estat espanyol que o bé l’obligarà a fer moviments molts més radicals –potser molt legals des de la seva legalitat però poc o gens democràtics als ulls dels observadors internacionals- o bé demostrarà la seva feblesa. En un cas i l’altre, tornarà a anar a remolc de la iniciativa catalana i com ja ha passat en circumstàncies semblants -9N i 27S- reforçarà la convicció dels ciutadans catalans que només podrem progressar amb un estat independent i anirà confirmant als dirigents i votants d’En comú podem el que ja veuran veure quan l’Estat espanyol rebutgi la possibilitat de fer el referèndum de forma acordada. S’adonaran que la única possibilitat de forçar un canvi en profunditat a l’Estat espanyol passa per la independència de Catalunya i que, com a conseqüència, el poble espanyol prengui consciència de la necessitat de canviar el seu sistema polític, social i econòmic.

22.- Com s’ha de convocar un referèndum des del Parlament de Catalunya? El veritable acte de ruptura democràtica amb l’Estat espanyol es produirà quan el Parlament de Catalunya aprovi la llei de referèndum que permeti celebrar un referèndum d’autodeterminació convocat i organitzat per la Generalitat de Catalunya. Aquesta acció ha de ser vista i explicada com a conseqüència lògica de la negativa de les Corts espanyoles a convocar un referèndum per decidir si el poble català vol constituir un Estat independent.

23.- Què ha de resoldre la Llei del referèndum? Quan es tramiti aquesta llei, tot indica que l’actitud del Govern espanyol serà, novament, la de recórrer a la via jurídica per intentar aturar aquest procés. Si el poble català, a través de la mobilització i dels seus representants democràtics, manté la seva determinació de celebrar-lo, l’Estat Espanyol utilitzarà tots els seus mitjans per impedir-ho i boicotejar-lo. L’experiència de la Consulta del 9N ens ensenya que la llei de referèndum ha de cobrir els tres punts més febles:
  • La confecció del cens de votants: una possible solució seria que el cens s’elabori a partir de la inscripció voluntària al cens de tots aquells ciutadans que hi vulguin participar i que compleixin les mínimes condicions exigibles, com poden ser la d’estar empadronats en un municipi de Catalunya en una data concreta (per exemple, el dia 1 de gener de 2017) i les de ser majors de 18 anys en la data de celebració del referèndum.
  • La logística necessària per a celebrar-lo en condicions normals: es podria procedir de forma semblant a la de la confecció del cens per a cobrir totes les feines necessàries per poder realitzar el referèndum, tant en els dies previs com el mateix dia del referèndum com en els dies posteriors, i seleccionant entre els voluntaris els que s’ajustin millor als requisits establerts per a cada funció. Lògicament, per a les funcions que seria convenient que cobrissin funcionaris de la mateixa Generalitat o funcionaris judicials, el fet de ser-ho hauria de ser considerat mèrit preferent.
  • La supervisió internacional: pel que fa a la participació d’observadors internacionals, cal que es treballi ja des d’ara, des de l’administració pública i des de les organitzacions polítiques i socials, per garantir la presència suficient d’observadors pertanyents a les organitzacions que habitualment fan aquesta funció.

24.- Quines conseqüències tindria la victòria del SÍ en el referèndum? La primera i immediata hauria de ser la de procedir a la Proclamació d’independència des del Parlament de Catalunya i, en el mateix acte, aprovar les lleis bàsiques que permetran començar a exercir-la amb totes les garanties i la màxima seguretat i normalitat. Aquestes lleis bàsiques, o mínimes, haurien de ser les següents:
  • Llei de transitorietat, que aclareix el marc legal en que es mourà el nou Estat en qualsevol aspecte de la vida ordinària i dóna la màxima seguretat jurídica als seus ciutadans.
  • Llei de la hisenda pública, que creï el Banc Central de Catalunya i l’agència tributària catalana.
  • Llei de la Seguretat Social, que regula les pensions i els serveis socials i sanitaris que oferirà el nou Estat als seus ciutadans.
Per a donar la màxima solidesa a la Proclamació d’independència i per mostrar les primeres conseqüències de disposar de la plena sobirania, semblaria convenient que, en el mateix moment, també s’aprovessin altres lleis que consolidin el nou Estat, com ara les següents:
  • Llei de la Seguretat pública i defensa, que regula la dependència i funcions de totes les forces d’ordre i seguretat, amb l’objectiu de garantir el funcionament normal del país des del primer dia de la independència.
  • Llei de l’Administració pública, que regula l’estructura i funcionament de tots els nivells d’administració pública.
  • Llei electoral, que asseguri la celebració de les eleccions constituents a partir d’una llei pròpia que trobi el necessari equilibri entre la proporcionalitat i la representació territorial.

25.- Quan es podria celebrar el referèndum? Aquest referèndum s’ha de celebrar quan estiguin preparades el que hem anomenat “estructures d’estat” i que no és res més –ni res menys- que les lleis abans esmentades i la capacitat d’implementar-les i, vist des de la perspectiva independentista, quan estiguem en disposició de guanyar-lo.

La feina de creació d’aquestes estructures d’estat no és fàcil i sembla difícil pensar que pugui estar completada abans d’acabar el proper curs parlamentari, 2016-2017. Per altra banda, també sembla versemblant que es necessiti un termini semblant per tancar el procés de portar a les Corts espanyoles, debatre i aprovar, o rebutjar, la petició de referèndum acordat. Per tant, sembla adequat pensar en la tardor de 2017 com a termini possible per a convocar el referèndum des del Govern de la Generalitat, prèvia aprovació de la Llei de referèndum per part del Parlament de Catalunya i sembla oportú pensar que la Diada nacional de 2017 sigui per mostrar la clara voluntat de celebrar-lo de forma immediata (si l’ANC no decideix fer-ho ja en la Diada d’enguany).

26.- Què hem de fer mentrestant? El primer que caldria fer és crear una taula estable, formada per totes les organitzacions polítiques amb representació parlamentària que siguin favorables a l’exercici del dret a decidir (CDC, CUP, DC, En comú podem-CSQP, ERC i MES) i les principals organitzacions de la societat civil (AMI, ANC i OC), per debatre i acordar tot allò que caldrà per aconseguir la celebració del referèndum. Després de l’acord, aquesta taula pot transformar-se en l’òrgan de direcció col·legiada del procés que culmini amb la convocatòria d’aquest referèndum.

De forma paral·lela, els partits polítics haurien de centrar els seus esforços en tres fronts:
  • Garantir el funcionament de les institucions, tant per assegurar la gestió ordinària com per anar creant les estructures d’estat que permetin la celebració del referèndum i el desenvolupament del procés que es derivarà del seu resultat.
  • Crear l’Assemblea de Càrrecs d’Electes de Catalunya, amb tots els diputats catalans que s’hi vulguin incorporar i un alcalde per comarca, escollit pels alcaldes d’aquella comarca que siguin favorables a la celebració del referèndum, per poder assumir el paper de màxim òrgan representatiu del poble català en el cas que l’Estat espanyol decideixi suspendre l’autonomia i aconsegueixi la dissolució efectiva del Parlament de Catalunya.
  • Potenciar els contactes internacionals, a nivell institucional i d’organitzacions polítiques afins, per informar puntualment de l’evolució del procés, per anar generant un estat d’opinió favorable i, quan calgui, per aconseguir la màxima participació d’observadors internacionals en el referèndum.
Mentrestant, les entitats de la societat civil i les organitzacions socials, han de posar en marxa les estructures organitzatives que permetin:
  • La celebració de la Convenció Constituent de Catalunya durant aquesta fase, de manera que abans de la celebració del referèndum es puguin celebrar les Jornades finals de tots els àmbits en que s’haurà organitzat el debat ciutadà. Les conclusions de la Convenció haurien de ser lliurades al Parlament sorgit de les eleccions constituents posteriors a la Proclamació d’independència perquè el Parlament les incorpori al text constitucional que se sotmetrà a referèndum posterior. Serà la millor manera de construir la majoria social necessària per a constituir el nou Estat.
  • Preparar els actes de resistència i desobediència que caldrà realitzar per a contrarestar les possibles accions repressives dels aparells polítics i judicials de l’Estat espanyol, que sempre han de ser de caràcter pacífic i massiu.

27.- Què s’ha de fer després de la Proclamació d’independència? Un resultat favorable a la independència en el referèndum ha de comportar la Proclamació de la independència en els dies posteriors a la confirmació dels resultats oficials. El ple del Parlament, el mateix dia que es proclami la independència, ha d’aprovar les lleis de transitorietat i les de creació de les estructures del nou Estat. En les hores posteriors, el President de la Generalitat ha de dissoldre el Parlament i convocar les eleccions constituents, que s’haurien de celebrar en un termini màxim de 60 dies. Mentrestant, la Diputació permanent del Parlament, el Govern en funcions i l’Assemblea de Càrrecs electes han de vetllar pel correcte funcionament de tot el procés de transició i per la defensa de la nova legalitat establerta.

28.- Com culmina el procés de creació del nou Estat? La celebració de les eleccions constituents ha de representar el segon gran acte de sobirania del nou Estat, després de la Proclamació d’independència i seria desitjable que ja se celebressin amb una Llei electoral pròpia, amb les noves circumscripcions electorals, un nombre de diputats suficient que permeti assegurar una proporcionalitat semblant a totes les circumscripcions i una logística semblant a la del referèndum. El Parlament sorgit ha de tenir la missió quasi exclusiva de redactar la proposta de Constitució del nou Estat, preferentment a partir dels treballs d’una comissió mixta formada per diputats i ciutadans escollits d’entre els que hagin participat en els debats de la Convenció constituent prèvia al referèndum. El pas final serà la celebració del referèndum per aprovar el text de la Constitució i, immediatament després, la celebració de les primeres eleccions ordinàries al Parlament de la República Catalana.

29.- Què hauria de passar perquè el NO a la independència s’imposés en un referèndum d’autodeterminació? La primera, i més important, que les institucions espanyoles s’hi impliquessin, acceptant que el referèndum se celebrés, i que des d’Espanya es fes una proposta d’encaix de Catalunya dins d’Espanya que fos creïble i acceptada pel nombre suficient de ciutadans de Catalunya. I la segona, que la participació s’acostés o superés el 85% (4.675.000 de votants) i que quasi tots els nous votants (550.000) es decantés pel NO a la independència, per poder contrarestar els més de 2.000.000 de votants que ja han donat suport a la independència i els que s’hi afegirien si el procés transcorregués pel camí fins ara descrit. Ambdues coses semblen força improbables, però sense aquestes dues condicions, la victòria del NO sembla quasi impossible.

30.- Què passaria si en el referèndum guanyés el No a la independència? Almenys sobre el paper, podrien passar tres coses:
  • Que Espanya aprofités l’avinentesa de la derrota dels independentistes per diluir o desdir-se de les promeses fetes durant la campanya del referèndum, en la línia del comportament del govern britànic en relació al referèndum escocès.
  • Que Espanya fes una proposta d’encaix que seduís al nombre suficient de catalans i que la complís (cosa altament improbable a hores d’ara).
  • Que podríem tornar a demanar-lo –o forçar-lo- quan es donessin condicions favorables per a guanyar-lo.



Palinuro - 09/01/2016
Gobierno en Cataluña
Ramón Cotarelo, politòleg i catedràtic de Ciències Polítiques de la UNED

Mi artículo de elMón.cat. Menuda lección de política de altos vuelos ha dado Mas a todo el mundo. Ya quisiéramos tener en España alguien de esta categoría, alguien capaz de diseñar una salida de este calibre al lío catalán, encauzarlo y poner de nuevo la máquina en movimiento con la elegancia de quitarse del medio. Alguien capaz de explicar el asunto en catalán, español, inglés y francés, a diferencia del pobre hombre de La Moncloa, que no sabe ni expresarse en su lengua. Y alguien capaz de recuperar el movimiento, a toda velocidad y con garantías de estabilidad para llevar a cabo su programa porque, además, ha aniquilado a la CUP. Pero no quiero adelantar el contenido de Palinuro de mañana.

De momento, dejo el artículo de hoy, después de haber visto las negociaciones y seguido la rueda de prensa de Artur Mas. A continuación, la versión castellana:

Se va, pero se queda

Un paso al lado es un paso al frente. Un presidente en funciones es un presidente permanente. Un expresidente es un presidente que se hace a sí mismo.

De él se dirá que puso el proceso en marcha, lo sostuvo contra los ataques, fue procesado por él y lo salvó cuando lo necesitaba sabiendo que hacer renuncia a lo formal salvaguardaba lo material y esencial. Se dirá que, llegado el momento de hacer realidad lo que se dice, hay quien lo hace y quién no. Que la prioridad retórica se convierta en realidad.

Se dirá que fue él quien supo poner el país por delante de su partido y de su persona, entendiendo por el país, la gente que lo habita. Toda la gente.

Y sobre todo se dirá que saber convertir una retirada y una derrota fáctica a corto plazo en una victoria política y moral a largo plazo no está al alcance de cualquiera, sino solo de los grandes.

Con su decisión de ayer, Artur Mas ha dejado de ser el presidente en funciones de la Autonomía catalana para pasar a ser el presidente in péctore de la próxima República catalana, su fundador.

Eso en cuanto a los aspectos morales de la decisión de ayer. Pero esta dimensión moral vino encajada en un marco pragmático que asegura que tanta inteligencia y tanto sacrificio, tanto tesón y tanta paciencia no vayan a perderse después en las contingencias caprichosas de la política práctica. Ese marco pragmático consta de los siguientes elementos:

El presidente, Carles Puigdemont, propuesto por el propio Mas, goza de su confianza antes de solicitar la del Parlamento.

Dos diputad@s de la CUP pasan a integrarse en el grupo parlamentario de Junts pel Sí y, actuando al modo de los antiguos rehenes en las guerras del pasado, garantizan la estabilidad del gobierno de la Generalitat para los próximos 18 meses.

En asunción de sus errores, dos diputad@s de la CUP causarán baja y serán substituid@s por otr@s dos como garantía suplementaria de la dicha estabilidad de gobierno.

El grupo parlamentario de la CUP se compromete a apoyar siempre al gobierno de JxS y a no votar nunca en ningún caso con los grupos contrarios al derecho a decidir. Los tres meses de negociaciones hasta la fecha han mostrado qué disfuncionales pueden ser las sorpresas y altibajos en la realización de un proyecto colectivo de todo el país, que no puede estar a merced de lo que decidan grupos movidos por lealtades parciales.

El gobierno llevará adelante la hoja de ruta en los 18 meses hasta preparar el nuevo escenario que, elecciones mediante, pueda alumbrar el camino a la República catalana.

Obviamente, esta decisión –de una complejidad, sutileza e inteligencia notables- aleja el peligro de elecciones nuevas que, como dijo Mas, solo podrían traer caos a Cataluña. Igualmente tranquiliza a la població, especialmente los votantes independentistas, que ven compensadas sus tribulaciones últimas con un acuerdo que, sobre su altura moral, añade una seguridad pragmática que garantiza el cumplimiento del programa previsto.

En ningún momento se ha mencionado que este acuerdo se hace en un contexto de especial debilidad del Estado que carece de gobierno; el que tiene en funciones está absolutamente desprestigiado en el interior y el exterior y no parece que vaya a resolver este desconcierto en el corto plazo por la evidente incompentencia de los políticos españoles que, sumados todos ellos, no dan un Mas. Porque en todo conflicto –y el de Cataluña/España lo es- no basta con que las propias fuerzas estén preparadas y tengan un mando esclarecido. Si, además, el adversario carece de preparación y de mando, la tarea se facilita.

Todo lo anterior se refiere al pasado y sobre todo al presente. Pero la comparecencia de Mas, añadió a su dimensión de político la de estadista que indudablemente tiene y perfiló también el futuro. Habló de los costes y los beneficios de la decisión, tanto personales como institucionales que, por supuesto, están mezclados. Y ese parlamento fue más importante aun que el propio acuerdo que glosaba porque acabó siendo la verdadera garantía del proceso, la que todo el mundo entendió aunque no se formulara: él se va, pero se queda.

Mas no abandona la política, queda como expresidente y, por si alguien duda del alcance de sus palabras, aclaró que las competencias del expresidente las decidiría él mismo. El modelo del dualismo Putin/Medveded quedaba esbozado. El expresidente tutelará el rumbo a la República con todas las consecuencias, incluidas, claro es, las amenazas judiciales españolas.

Además dedicará los 18 meses en cuestión a refundar CDC, muy probablemente a lo largo de la línea de un movimiento con cierto eco gaullista y, al final, deja abierta la puerta a la posibilidad de presentarse a las próximas elecciones como legítimo aspirante a ser el primer presidente de la República catalana de la que ya lo es in péctore desde ayer.



GLOSSA dia 27 de setembre de 2015
Per ells
Xavier Novell, bisbe de Solsona

A hores d’ara tothom té clar que aquest diumenge decidim sobre la independència de Catalunya. Ho ha deixat clar tant la campanya electoral, com la mobilització de l’Estat, de tantes associacions civils i corporacions de tot tipus. Tenim, doncs, l’oportunitat de viure i participar en el dia més important de la nostra història com a poble.

Fa dos anys, partidaris de la independència van demanar als rectors que toquessin les campanes a l’inici de la via catalana. Ja sabeu que ho vaig desaconsellar per evitar un posicionament polític de l`Església. Aquesta setmana, en canvi, he animat tots els rectors a tocar les campanes aquest diumenge a les 9 del matí. Un bon repic per a despertar tothom i anunciar-los que ha arribat el dia de la llibertat: el dia que tenim a les nostres mans la decisió sobre el futur del nostre poble.

Molts de vosaltres us llevareu sabent bé què votar. Coneixeu la candidatura que vol aglutinar el sí que faciliti un reconeixement internacional al procés de la independència. Sabeu de l’altra candidatura a favor del sí. Us queda clar, també, que el vot per a qualsevol de la resta de candidatures significa no a la independència.

D’altres, potser no pocs de la generació dels meus lectors habituals, encara esteu dubtosos. Potser perquè voldríeu un canvi però teniu por. Potser perquè el partit que heu votat tota la vida o no concorre a les eleccions o s’ha dividit o ha perdut una part important dels seus líders i militants. Potser perquè us costa votar sí o no a través de candidats el perfil ideològic dels quals està molt lluny de les vostres idees.

Als que esteu decidits us animo a contribuir a una alta participació, ajudant a d’altres a votar. Sabeu que l’èxit d’aquest referèndum depèn de la participació i tots coneixeu persones, parentes o veïnes, que per a votar necessiten que algú els animi i acompanyi. Oferiu-vos i ajudeu a una participació que faci inequívoc el resultat, sigui quin sigui.

Als dubtosos, també us demano que aneu a votar i us dono un consell senzill i crec que adequat a un que es considera el vostre pare i pastor: si no sabeu que votar, escolteu els vostres fills i néts majors d’edat. El que decidim és el futur de Catalunya i el futur és d’ells. Tantes coses heu fet per ells! Voteu, també, per ells!



CCN, Centre Català de Negocis - 26/09/2015
El vot de la teva vida
Albert Pont, president del CCN

El 1995, a pocs dies del referèndum d’autodeterminació del Quebec, Paul Martin, l’aleshores primer ministre canadenc, va advertir els quebequesos que la independència comportaria la pèrdua d’un milió de llocs de treball.

Al seu torn, John Honderiuch, CEO de General Motors al Canadà, va amenaçar amb tancar la planta automobilística de Sainte-Thérèse, d’on havien sortit els mítics Pontiac LeMans i Cevrolet Camaro. Sense parpellejar, va prometre deixar desenes de milers de treballadors al carrer... i altres als executius el van imitar en una operació perfectament orquestrada i executada pel Partit Liberal. Laurent Beaudoin, CEO de Bombardier, va fer arribar una carta intimidatòria als seus 12.000 empleats demanant el vot pel “no”. Els va suggerir que continuessin essent criatures dòcils i que es deixessin comprar pels canadencs, “...com en el passat, com ara, com sempre...” i “...a canvi, Canadà continuarà deixant que us ajupiu a recollir les engrunes que us va deixant...”, responia Robin Philpot del partit quebequès.

Alts executius amb estrets vincles amb el poder polític, i capos (Desmarais) de grans fortunes que, fins aleshores, havien estat desconeguts pel comú dels mortals, van sortir de les penombres de les seves cavernes folrades de vellut per fer-se públics per un instant. Molta gent escoltava la seva veu per primera vegada. I, amb hipnòtic semblant, perforaven el cervell dels telespectadors mentre en secret s’organitzaven i recaptaven milions i milions de dòlars per comprar voluntats i connivències entre catedràtics, esportistes d’elit, lliurepensadors, intel·lectuals i gent igualment respectable, cridats a fer campanya a favor dels interessos dels seus amos, enverinats sense saber-ho pels serveis secrets canadencs.

Així és com el “no” va esdevenir l’opció de les classes adinerades, dels arrogants genets dels clubs de polo, dels despreocupats socis dels selectes clubs de golf de l’Ille Bizard, dels croupiers engominats que des de la Borsa de Montréal jugaven al Monopoli amb els estalvis dels pensionistes... dels seductors estudiants que esquitxaven despreocupadament la gespa del campus de la prestigiosa McGill...

Sense saber-ho, Canadà va coquetejar amb el terrorisme islàmic. Alguns dels tristament cèlebres autors dels atemptats de Nova York van obtenir la nacionalitat canadenca el 1995, durant els processos de regularització massiva previs al referèndum del Quebec. Tot d’una, els tràmits de regularització es van reduir dels habituals nou mesos a uns pocs dies. Algunes circumscripcions van augmentar el nombre d’electors un 20%. Al final, el recompte de vots va evidenciar que hi va haver més de 300.000 votants que no estaven inscrits en la seguretat social.

Paral·lelament, Canadà va mobilitzar els pobles natius en contra de la secessió. I, malgrat tot, després d’haver votat en un 90% en contra de la independència, els pobles natius continuen vivint en la més absoluta marginalitat, víctimes de falses promeses que no havien tingut cap altre objectiu que perpetuar la dominació de Canadà sobre el Quebec. Avui, més del 50% d’ells vota el Partit Quebequès.

El recurs del xantatge emocional va ser el toc de pedra d’una campanya propagandística cridada a apel·lar a les emocions dels dèbils de cor. La poderosa maquinària de l’imperi va fletar avions, trens i autobusos gratuïts provinents de tots els racons del país. Un exèrcit d’ocupació va estendre’s pels carrers de Montréal, sota l’ombra de pancartes que resaven “Us estimem”.

Fins i tot, els unionistes van aconseguir mobilitzar alguns caps d’Estat com Bill CLinton en favor de la seva causa. Però, malgrat tot, la intervenció més decisiva va venir de la mà dels mass media canadencs: Gesca, Le Soleil, La Presse, Le Quotidien, Le Droit, Le Nouvelliste, La Tribune, La Voix de l’Est... i totes les ràdios i cadenes de televisió públiques i privades bombardejaven incansablement els telespectadors amb amenaces cada vegada més esperpèntiques. La maquinària dels mitjans de comunicació va fer de la independència del Quebec un autèntic espectacle, on els sobiranistes quebequesos no podien ser més que simples espectadors i, si de cas, les irreductibles feres d’un circ mediàtic sense precedents.

Després de la desfeta emocional que va suposar perdre el referèndum per només 54.000 vots, poc més d’un 1% del total, Canadà va començar a fer llenya de l’arbre caigut. Des d’aleshores, els partits unionistes han fomentat la inestabilitat política del Quebec reduint la política a una simple brega constant.

El 1999, només quatre anys després del referèndum, el govern canadenc va fer tancar la borsa de Montréal, mentre començava a impulsar l’activitat econòmica de Toronto en una clara estratègia per regionalitzar l’economia quebequesa. En els últims vint anys, Montréal ha deixat de ser la capital econòmica i cultural de Canadà, i el seu centre logístic i comercial. El sector financer s’ha traslladat massivament a Toronto. L’aeroport Pierre Elliott Trudeau, en altre temps eix d’ebullició econòmica de MOntréal, ha esdevingut una infraestructura obsoleta subordinada als interessos de Toronto.

En els darrers quinze anys, el creixement de Toronto ha estat simplement espectacular. Ha esdevingut la ciutat de les oportunitats. I ho ha aconseguit a costa de marginar Montréal i la seva àrea d’influència mentre l’esplendor de la seva vida cultural s’apaga. El govern canadenc concentra a Toronto les inversions estrangeres i la instal·lació de multinacionals. Centenars de milers de ciutadans de Montréal han estat obligats a triar entre emigrar a Toronto a canvi de conservar el lloc de treball o restar a Montréal sense feina ni perspectives de trobar-ne mai més.

Avui, Montréal ja no és la ciutat més poblada del Canadà. I abans de quinze anys, la ciutat canadenca dels JJOO de 1976 i de les exposicions universals es disputarà la tercera plaça amb Calgary mentre la propaganda unionista es justifica dient que el fanatisme nacionalista fa perdre l’atractiu pels inversors.



El Singular Digital - 27/05/2013
Cinc grans victòries catalanes
Víctor Alexandre, escriptor

Hi ha una cosa que Catalunya està fent molt bé, i és deixar que Espanya sigui víctima de la seva pròpia força. Força estatal, és clar, no pas força ètica ni moral ni argumental. Espanya s’ha adonat que aquesta vegada Catalunya va de debò i que l’independentisme és clarament majoritari i vol tallar-ho de l’única manera que sap fer-ho, que és aplicant criteris del segle XVIII. Resulta grotesc, sí, però és la seva naturalesa. Així com hi ha persones que porten un rei al cos, Espanya hi porta un dictador. I tota la seva política estatal respon a aquesta actitud davant la vida: Espanya no pacta, Espanya ordena; Espanya no escolta, Espanya imposa; Espanya no respecta, Espanya sotmet. El problema d’una personalitat així és que està condemnada a topar frontalment amb la realitat –una realitat que es diu segle XXI– i a sofrir la més gran humiliació de la seva història. I no pas perquè Catalunya, amb la independència, pretengui humiliar Espanya, sinó perquè aquesta ho viurà així. De fet, ja fa temps que s’està retratant davant del món. No ho pot evitar. Arriba un moment que fins i tot el millor maquillatge fa figa.

S'entén, doncs, que el govern espanyol estigui nerviós, molt nerviós. Està tan nerviós que tota la força que desplega per ofegar la transició nacional de Catalunya acaba esclatant-li a la cara. Fixem-nos com tota l’operació destinada a presentar Catalunya al món com un país nazi, tot comparant l’independentisme amb el nazisme, se li ha girat en contra i el Museu Jueu de Berlín ja ha blasmat el reportatge de Telemadrid i ha demanat que “es prohibeixi legalment aquesta incitació a l’odi”. Primera victòria catalana.

El mateix ha succeït amb la condecoració a nazis i franquistes presidida per la delegada espanyola María de los Llanos de Luna sense cap mena d'escrúpol i sense cap rectificació posterior. Al contrari, amb aquell cinisme que provoca vergonya aliena, Jorge Fernández Díaz, ministre d'Interior, ha justificat la condecoració a vells nazis espanyols com una “reconciliació”. I ho diu ell, que, com tot el seu partit, no ha condemnat mai el franquisme. Quanta baixesa moral, Déu meu! I, a més, el ministeri de Sanitat subvenciona els veterans assassins de la División Azul i el de Cultura subvenciona la Fundación Francisco Franco. Per sort, Alemanya s'ha escandalitzat i tot el món ho ha vist. Segona victòria catalana.

També s'ha girat en contra seva el lingüicidi que Espanya està perpetrant a la Franja de Ponent. L'intent d'esquarterar la llengua catalana per mitjà d'un esperpèntic canvi de nom, fent que es digui ‘lapao’ en comptes de català, ha provocat la riota de la comunicat científica internacional. Espanya no té rival posant-se en ridícul. Sobretot després que han estat precisament els científics els qui li han fet saber que el lapao és un dialecte de l'ètnia naxi que es parla en alguns punts del centre i del sud-est d’Àsia. Tercera victòria catalana.

Un altre cas escandalós és el del català d'origen marroquí Noureddine Ziani, president d’Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya, que ha estat expulsat pel govern d'Espanya per ser independentista català. Una expulsió feta per la via ràpida, sense proves de cap mena –“no calen proves”, han arribat a dir!– i amb una vulneració escandalosa dels Drets Humans. La revista Time se n’ha fet ressò i els nouvinguts catalans d'origen islàmic, lluny de sentir-se atemorits –que és el que pretenia l'expulsió de Ziani–, veuen el govern espanyol com un govern enemic, amenaçador, totalitari i xenòfob i fan pinya a favor de la independència de Catalunya. És a dir, un altre gol d'Espanya en pròpia porta i, consegüentment, quarta victòria catalana.

La llista de despropòsits espanyols contra Catalunya és tan llarga que enfarfegaria enumarar-los tots, però val la pena citar-ne un cinquè: el cas de la professora Clara Ponsatí, expulsada de la càtedra Príncep d’Astúries a la Universitat de Georgetown pel govern espanyol pel sol fet d'haver opinat a favor de la independència de Catalunya en una entrevista televisiva (!). La reacció de l'esmentada Universitat ha estat transmesa per la mateixa Ponsatí: “A Georgetown pensaven que Espanya era un país democràtic”. Ara, però, ja saben que no ho és. Ara ja saben que Espanya és un Estat de pensament únic on tothom que en discrepi és considerat un criminal sense que calgui presentar la més mínima prova que ho demostri. Cinquena victòria catalana.

Com veiem, Espanya és víctima de la seva pròpia força contra la independència de Catalunya. I en aquest sentit, el futbol ens ofereix un exemple força diàfan: l'equip que acaba guanyant el partit no és el que cau en les provocacions, sinó el que es manté ferm en l'exercici de les seves qualitats i de la seva intel·ligència mentre el rival, primitiu i destraler, es carrega de targetes i d'expulsions. L’únic que hem de fer, per tant, és mantenir la fermesa i deixar que la força amb què Espanya ens ataca esdevingui la nostra millor aliada. I després, quan siguem un Estat independent, els en donarem les gràcies i els condecorarem.



Discurs de presentació de l'ANC a Agramunt - 06/05/2012
La història usurpada
Vicent Loscos, coordinador ANC Agramunt

Diuen els historiadors que cal conèixer el passat per poder interpretar el present. Tot i que baix el punt de vista sobiranista, el present ja dóna prou de sí, crec que val la pena fer una ullada al passat, per veure d’on ve la nostra situació i quin camí ens convé seguir en conseqüència. La realitat política de la qual volem alliberar-nos, no arriba als 300 anys. Durant aquest temps ens n’han fet de tots colors, però abans ens van manllevar la història... La història moderna d’Espanya, és la història d’una usurpació.

Per començar, al regnat de Ferran el Catòlic no es va fer la unitat d’Espanya, com ens van explicar, ja que cada país tenia les seves lleis, el seu idioma, fronteres i moneda pròpia. El títol no va ser mai de Rei d’Espanya, ja que el regne d’Espanya no existia. Si aneu a l’Aljaferia, a Saragossa, trobareu escrit en un sostre noble: “Ferdinando, hispaniarum, sicilie, sardinie, corsice, balearum rex..." rei de les espanyes..., que és com dir “rei de les amèriques”. O sigui pluralitat explícita, sense comentaris. I aquesta presència de les Balears al capdavall ens mostra que el concepte d’Espanya, amb les Balears, les Canàries, Ceutra i Melilla, com si fos la unitat indiscutible, per in saecula saeculorum, és un muntatge. Els estats són unitats administratives i els seus límits són arbitraris. Aquí, les Balears, no solament no són Espanya, sinó que van a la cua.

Aquest títol d’hispaniarum rex, com el de rei catòlic, el van portar els Àustries, que també van arribar a ser reis de Portugal. El poeta portuguès Luís de Camoens, autor de Os lusiadas, al s XVI, deia que “els portuguesos són tan espanyols com els castellans”. L’afirmació no és trivial. Hem de recordar que aleshores el nostre país venia de ser la Marca Hispànica. Un nom genèric sense problemes. Qui són, doncs, aquesta gent que, després de quedar-se amb l’exclusiva del nom, es fan seva la història i es disposen a cobrar-nos impostos? Al 1625, el Conde Duque de Olivares, diu: “Ahora que os hemos asimilado y no tendréis de gastaros dinero en luchar contra nosotros, parece razonable que nos paguéis con impuestos”. Tota una declaració de principis: pagar impostos equivalents al que costa una guerra; com avui, vaja, i amb la fal·lera de l’assimilació pel davant. Ja es veu que això ve de lluny. No estarem lluitant contra un robot?

Continuem. Sempre ens han presentat el fet americà com una gesta castellana, Por Castilla y por León, nuevos mundos vio Colón. El personal de la corona catalano-aragonesa -els catalans, per entendre’ns-, amb tota l’experiència de navegació i domini del mediterrani, resulta que estàvem de vacances. El professor Bilbeny, que ja fa anys que s’ha dedicat a investigar el tema, ha arribat a la conclusió que el descobriment d’Amèrica va ser una empresa catalana. A la conferència “la història manllevada” (youtube) –val la pena mirar-la–, mostra les caravel·les que apareixen dibuixades en llibres de l’època i que inicialment portaven les quatre barres, però que a la tercera edició ja surten amb el pavelló canviat per l’escut de Castella i Lleó. Gent espavilada, vaja, com els que fan trampes amb el photoshop. El passat dia 10 es va presentar el llibre La descoberta i la conquesta catalana d’Amèrica, de l’Enric Guillot que, ha rebuscat per museus on no van arribar la censura castellana. Els mapes que ha trobat estan atapeïts de banderes catalanes. Què van fer oficialment els catalans a Amèrica? Pel que ens han explicat, res de res, fora d’algun venerable missioner. A tot això, Portugal va plegar del club, que ja pintava malament.

L’arribada dels Borbons, va suposar la unitat efectiva d’Espanya. La permeabilitat administrativa va permetre l’entrada de funcionaris forasters a Catalunya. D’això farà 300 anys el 2014. A partir d’aquí, la insistència en assimilar-nos ha estat obsessiva, com reflecteix el conegut mapa de 1854, on les espanyes queden reduïdes a tres: la constitucional, de la corona castellano - lleonesa, la foral del País Basc i Navarra, i la incorporada o assimilada, que és la corona catalano - aragonesa. Així és com un país que era la primera potència del mediterrani passa a convertir-se en una colònia casolana de Castella i Lleó. De ser la terra beneïda poblada de lleialtat que deia Pere III, hem passat a ser un país, on segons recull el president Azaña, "es necesario bombardear Barcelona cada 50 años". Destaquem que tant Pere III com Azaña eren els nostres caps d’estat a la seva època. Quina diferència, no? I aquesta necessitat de maltractar-nos. Efectivament, van bombardejar Barcelona i moltes poblacions, Agramunt entre elles, i van bombardejar escoles a consciència.

I bé, la bandera espanyola també té una història interessant. Quan jo feia la mili, al llibre d’instrucció s’hi llegia que es va agafar el model que "el rey de Aragón introdujo en Nápoles". Ja s’entèn que havia de ser alguna variant de la quatribarrada. Però ara ja expliquen que Carles III va fer un concurs públic i que la que va guanyar no té res a veure amb les banderes dels regnes d’Aragó o de Navarra, etc. Res a veure? Ben curiós. Al mapa medieval conegut com a atles català de Cresques, es veuen banderes amb dues barres, o sigui que la bandera guanyadora del concurs era una bandera coneguda i probablement –dic probablement- tenia molt a veure amb la nostra. Ara el govern de Madrid vol imposar-nos la bandera espanyola –és a dir, la simplificada–, de totes passades. Aquesta gent pateix algun complex seriós.

Bé, doncs jo crec que, ara que van de retallades, els hem de deslliurar de falses necessitats com va ser la passada guerra. No ens va bé ser la seva història, ni la seva Espanya. L’altre dia vaig sentir per la tele que una representant del govern Rajoy deia que les autonomies havien fracassat, perquè no havien servit a l’assimilació de Catalunya i el País Basc. Té nassos la cosa! Doncs pleguem i se’ls solucionarà el problema. Nosaltres volem la independència que com a poble ens pertoca i és clar que ha arribat el moment de recuperar-la.

Visca Catalunya lliure! Moltes gràcies.



Revista Sió - abril 2012
L'Assemblea Nacional de Catalunya
Vicent Loscos

El fet d’adonar-nos que ens estan estafant com a ciutadans, a hores d’ara, és clamorós. El desplegament innecessari i ruïnós d’autovies, ferrocarrils d’alta velocitat, aeròdroms..., es va destapant a cada dia que passa. Bé; diem innecessari, però això depèn de com es miri, ja que la idea que engendra aquest despropòsit és consolidar una metròpoli amb la corresponent capital, erigint un artificiós estat modern a l’estil tercermundista, és a dir, magnificant-ne les aparences. Tot això té un cost, que en alguns països va a càrrec del poble ras, o bé es carrega a les espatlles de certs territoris i minories. És clar que l’ingredient essencial perquè el muntatge funcioni és el centralisme exhaustiu d’una dictadura de facto que ha jerarquitzat el territori, i que no es podrà mantenir en l’actual societat de la informació. Tota l’aigua ha de passar pel seu molí, tot moviment comercial, tota decisió política, tota relació cultural ha de moure les seves lleves i no cap altra dins de l’espai geogràfic que consideren seu –propi o assimilat, com reflecteix un conegut mapa d’Espanya. Quan, fa anys, vaig necessitar un petit recanvi per al meu Peugeot 205, la peça venia de França, però va haver de passar per Madrid per fer cap a Tàrrega. Un transport innecessari perquè a la capital espanyola poguessin fer la sucada, a pagar pel client.

I aquest és el muntatge Totes les grans empreses internacionals han de fer cap a Madrid, que se’n queda la part del lleó. I quan aquí es dóna una iniciativa que funciona, tard o d’hora és xuclada pel remolí centralista on, si no hi arriba amb presència física –o sigui, llocs de treball–, com a mínim, la seu social hi tributarà, Aquest és el cas de FECSA, entre altres. Sembla que, de moment, La Caixa se n’escapa, però ja veurem, perquè l’Estat té una especial debilitat en desballestar Catalunya, que si no ho fa més efectiu, és perquè encara en treu profit. Fins quan? Perquè la idea de pressionar Europa un cop i un altre perquè doni prioritat al corredor central, deixa les coses ben clares. Retardaran tan com puguin l’eix mediterrani per mirar de sortir-se’n. I mentrestant, aquí, veient-les passar. La Via Augusta, avui no es faria.

Si en una època Catalunya era país d’innovacions i progrés –la “Canadiense” o el mateix Canal D’Urgell, per no parlar del primer ferrocarril, i altres particularitats que l’esperit català i la proximitat a Europa van fer possibles, ja fa anys que se’ns té a ratlla perquè això no succeeixi més. La volta ciclista a Catalunya és 24 anys més antiga que la vuelta a España. Es feia al setembre fins que, l’any 95, a la 75a edició, li van permutar el calendari en benefici de l’espanyola. I així és com es va traient d’aquí per posar-ho allà, a cop d’autoritat. Una autoritat que nosaltres no tenim.

L’Assemblea Nacional de Catalunya és una organització unitària i transversal que treballa per aconseguir la independència de Catalunya, en el convenciment de que l'única manera de sobreviure com a poble és aconseguir un estat propi com el que tenen les altres nacions del món. El proppassat dia 10, al Palau Sant Jordi, es va fer l’Assemblea Constituent que menarà el procés per a aconseguir la independència l’any 2014 per vies democràtiques i pacífiques. El país és la seva gent i només l'actitud decidida de la societat civil catalana podrà empènyer la classe política a aconseguir allò que és un clam majoritari: la independència. El proper 6 de maig es presentarà l’Assemblea a Agramunt per eixamplar la base social de l’independentisme i convèncer els que encara no s'han sumat al projecte amb arguments clars i senzills.