85 - Nova Tàrrega, 27 d'agost de 2015
De vegades hi ha gent que se l'agafa amb paper de fumar. Vaja, que és molt primmirada. Són aquells que, per exemple, veuen en una estelada penjada al balcó de l'ajuntament un element de dissuasió massiva per anar-los a votar a ells, i per això insten els seus estaments governamentals per obligar a fer-les treure. És per això que cal anar amb compte i no transmetre segons quins missatges, per no caure en delicte electoral. Per exemple, durant la precampanya no es pot demanar, formalment, el vot. Per tant cap partit pot dir "Vota Tal" o "Vota Pasqual". Però és que fins i tot un cop arribada la campanya, tampoc tothom té dret a demanar el vot. Només ho poden fer aquells partits, coalicions o agrupacions electorals que es presentin a les eleccions en qüestió.
Nosaltres som bons minyons i obedients, com la mainada. Per tant, respectuosos amb la llei com sempre hem estat (fins que deixarem de ser-ho, tot sigui dit de passada), no pensem pas demanar a ningú que voti un partit o un altre, ni ara ni en campanya. I ara! Ni tan sols farem una crida genèrica a votar independència. No. No ho farem perquè algú ho podria considerar il·legal. El que farem, ras i curt, és demanar a tothom que boti dependència. Que la boti, que la faci anar ben lluny i se la tregui de sobre. No hi ha més opcions. Caixa o faixa. Cal que ens espolsem els partits que volen seguir amb això que en diuen l'statu quo. És a dir, que volen seguir com fins ara.
Botar: saltar (una cosa), passar-li pel damunt fent un bot.
Incloem aquí la definició del verb botar, tal com surt a diccionari.cat. Ho fem per si a algun d'aquests personatges que volten pel nostre país se li creua un cable i ens vol denunciar. Que sàpiga que no és que no sapiguem escriure i hàgim fet una falta d'ortografia. No, no. Que el que estem demanant a la gent és el seu bot. Que els botin a ells justament, que botin la dependència. Tampoc ens voldríem passar, per això, tractant-los d'incultes, i no els hi explicarem què és la dependència. Si Bécquer deia allò de “poesia... ets tu”, prou deuen saber que “dependència... són ells”: ciutadans populars socialment compromesos amb que a Catalunya sí que es pot deixar tot igual. Per cert: si algú té curiositat, que cerqui també el significat de mainada. Igual s'enduu una sorpresa. Un agraïment a Jaume Fernàndez, historiador.
Amb la independència, l'únic consol dels dependentistes serà la bóta. La del vi. O del licor que millor els pugui ajudar a ofegar les penes quan ens perdin com a colònia. I tot plegat com a conseqüència del rebot popular justament per aquest tracte colonial. Bé és cert que hi ha una base històrica per reclamar la recuperació de les llibertats nacionals que havíem tingut i que ens foren arrabassades per la força el 1714. Però avui aquest ja no és l'únic motiu de reclamació, i fins i tot potser ni és el més poderós. És per una qüestió de dignitat, veient el maltractament a que ens sotmeten en tots els camps que us pugueu imaginar: econòmic, educatiu, cultural, lingüístic, social, sanitari, polític, esportiu, nacional, artístic, associatiu, empresarial, simbòlic, administratiu...
Avui falta un mes just per al dia més transcendent de les nostres vides. De les nostres i de la de moltes altres generacions, tant de les passades com de les futures. Si més no en l'àmbit col·lectiu. El 9-N de l'any passat va ser molt important perquè va permetre mesurar la nostra força com no ho havíem fet abans. Va ajudar a ‘comptar-nos', per dir-ho així. I vàrem poder quantificar el que ja sabíem: som molts. Ara, però, falta el darrer pas: demostrar que som majoria. I per això cal que ajudem a que tothom surti al carrer. Començant per aquest Onze de Setembre a la Meridiana de Barcelona. I acabant el 27-S davant les urnes de tots i cadascun dels col·legis electorals del nostre país. L'objectiu global és clar: que la llista de Junts pel Sí aconsegueixi la majoria absoluta en escons, i que la llista de la CUP aconsegueixi el suport necessari per superar, entre ambdós, el 50% dels sufragis.
Tenim trenta dies per acabar de gastar les forces que ens queden. No podem arribar al dia de les eleccions gairebé esgotats. Hi hem d'arribar esgotats del tot, amb la reserva exhaurida fins a la darrera gota. Aquell dia ens juguem el ser o no ser de la nostra pàtria. Penseu en els que ens han precedit. Penseu en els que ens succeiran. I, sobre tot, penseu en vosaltres mateixos. Tot el que no fem aquests dies per botar-los, no servirà després. Seguirem tenint feina en acabat, clar que sí, perquè construir un país nou des de la ruïna econòmica, social i fins i tot moral en que ens han deixat serà molt laboriós. Però il·lusionant. Per primer cop des de fa tres segles tindrem només a les nostres mans la capacitat de dirigir pel nostre compte el rumb que com a país vulguem emprendre.
Ara és l'hora de donar-ho tot. La història no ens perdonarà si malbaratem l'ocasió. El teu bot és important. Nosaltres ho tenim clar. El 27 de setembre, tu decideixes.
De vegades hi ha gent que se l'agafa amb paper de fumar. Vaja, que és molt primmirada. Són aquells que, per exemple, veuen en una estelada penjada al balcó de l'ajuntament un element de dissuasió massiva per anar-los a votar a ells, i per això insten els seus estaments governamentals per obligar a fer-les treure. És per això que cal anar amb compte i no transmetre segons quins missatges, per no caure en delicte electoral. Per exemple, durant la precampanya no es pot demanar, formalment, el vot. Per tant cap partit pot dir "Vota Tal" o "Vota Pasqual". Però és que fins i tot un cop arribada la campanya, tampoc tothom té dret a demanar el vot. Només ho poden fer aquells partits, coalicions o agrupacions electorals que es presentin a les eleccions en qüestió.
Nosaltres som bons minyons i obedients, com la mainada. Per tant, respectuosos amb la llei com sempre hem estat (fins que deixarem de ser-ho, tot sigui dit de passada), no pensem pas demanar a ningú que voti un partit o un altre, ni ara ni en campanya. I ara! Ni tan sols farem una crida genèrica a votar independència. No. No ho farem perquè algú ho podria considerar il·legal. El que farem, ras i curt, és demanar a tothom que boti dependència. Que la boti, que la faci anar ben lluny i se la tregui de sobre. No hi ha més opcions. Caixa o faixa. Cal que ens espolsem els partits que volen seguir amb això que en diuen l'statu quo. És a dir, que volen seguir com fins ara.
Botar: saltar (una cosa), passar-li pel damunt fent un bot.
Incloem aquí la definició del verb botar, tal com surt a diccionari.cat. Ho fem per si a algun d'aquests personatges que volten pel nostre país se li creua un cable i ens vol denunciar. Que sàpiga que no és que no sapiguem escriure i hàgim fet una falta d'ortografia. No, no. Que el que estem demanant a la gent és el seu bot. Que els botin a ells justament, que botin la dependència. Tampoc ens voldríem passar, per això, tractant-los d'incultes, i no els hi explicarem què és la dependència. Si Bécquer deia allò de “poesia... ets tu”, prou deuen saber que “dependència... són ells”: ciutadans populars socialment compromesos amb que a Catalunya sí que es pot deixar tot igual. Per cert: si algú té curiositat, que cerqui també el significat de mainada. Igual s'enduu una sorpresa. Un agraïment a Jaume Fernàndez, historiador.Amb la independència, l'únic consol dels dependentistes serà la bóta. La del vi. O del licor que millor els pugui ajudar a ofegar les penes quan ens perdin com a colònia. I tot plegat com a conseqüència del rebot popular justament per aquest tracte colonial. Bé és cert que hi ha una base històrica per reclamar la recuperació de les llibertats nacionals que havíem tingut i que ens foren arrabassades per la força el 1714. Però avui aquest ja no és l'únic motiu de reclamació, i fins i tot potser ni és el més poderós. És per una qüestió de dignitat, veient el maltractament a que ens sotmeten en tots els camps que us pugueu imaginar: econòmic, educatiu, cultural, lingüístic, social, sanitari, polític, esportiu, nacional, artístic, associatiu, empresarial, simbòlic, administratiu...
Avui falta un mes just per al dia més transcendent de les nostres vides. De les nostres i de la de moltes altres generacions, tant de les passades com de les futures. Si més no en l'àmbit col·lectiu. El 9-N de l'any passat va ser molt important perquè va permetre mesurar la nostra força com no ho havíem fet abans. Va ajudar a ‘comptar-nos', per dir-ho així. I vàrem poder quantificar el que ja sabíem: som molts. Ara, però, falta el darrer pas: demostrar que som majoria. I per això cal que ajudem a que tothom surti al carrer. Començant per aquest Onze de Setembre a la Meridiana de Barcelona. I acabant el 27-S davant les urnes de tots i cadascun dels col·legis electorals del nostre país. L'objectiu global és clar: que la llista de Junts pel Sí aconsegueixi la majoria absoluta en escons, i que la llista de la CUP aconsegueixi el suport necessari per superar, entre ambdós, el 50% dels sufragis.
Tenim trenta dies per acabar de gastar les forces que ens queden. No podem arribar al dia de les eleccions gairebé esgotats. Hi hem d'arribar esgotats del tot, amb la reserva exhaurida fins a la darrera gota. Aquell dia ens juguem el ser o no ser de la nostra pàtria. Penseu en els que ens han precedit. Penseu en els que ens succeiran. I, sobre tot, penseu en vosaltres mateixos. Tot el que no fem aquests dies per botar-los, no servirà després. Seguirem tenint feina en acabat, clar que sí, perquè construir un país nou des de la ruïna econòmica, social i fins i tot moral en que ens han deixat serà molt laboriós. Però il·lusionant. Per primer cop des de fa tres segles tindrem només a les nostres mans la capacitat de dirigir pel nostre compte el rumb que com a país vulguem emprendre.
Ara és l'hora de donar-ho tot. La història no ens perdonarà si malbaratem l'ocasió. El teu bot és important. Nosaltres ho tenim clar. El 27 de setembre, tu decideixes.